Blau. El cel en calma, la mar tempestuosa i el reflex d’un verd amarinat que recorda els frondosos boscos de Noruega. Vermell, taronja i groc, com la catifa de fulles en la tardor, esteses als teus peus esperant ser trepitjades. I aquella nena, riallera, que gosa fer soroll amb el vestit onejant pel mateix vent que, mesos després, glaçarà regalant-nos la bellesa que només els paisatges freds tenen. Dos joves, amb els dits amagats esporuguits de fer-los escopir mentides, buscaran refugi en l’abraçada d’un cor calent. Oh, l’amor! Aquell sentiment que et du l’alegria més boja o la tristesa més dolça per arrecerar-se dins teu. Però les busques no es detenen i els instants passen, amuntegant-se, quedant presos de l’oblit. Com aturar el temps i retenir aquells instants per sempre?
Això mateix devien preguntar-se fa uns segles i, fruit d’aquelles cavil·lacions, avui en tenim la resposta: fotografiar-los. Tot i això, entre tanta bellesa sovint s’hi aixeca una escala de grisos tacada de pètals de sang. I és que no podríem tenir un arc iris sense la pluja prèvia. Un creix i aprèn a mirar des d’una nova perspectiva a la vida, tracta d’encarar-s’hi i confia que si lluita la utopia serà una realitat. Però aviat se’n desdiu en veure que és aventura impossible.
El món és un lloc sense llibertat, però per sort, hi ha qui nega a rendir-s’hi sense més, encadenant-se per sempre a la gàbia del silenci. Una de les meves frases preferides pertany al cèlebre Albert Camus, qui deia que “la única manera de lidiar amb aquest món sense llibertat és tornar-te tant absolutament lliure que la teva mera existència sigui un acte de rebel·lió.”
En un món ple de mentides dir la veritat ja és un acte transgressor, som cecs que miren però no veuen. Crec que les imatges tenen realment la força i la bogeria necessàries que moltes persones no tenen per fer-nos reflexionar i, donat que en un futur m’agradaria acabar-me dedicant al fotoperiodisme, penso que el Treball de Recerca em brinda l’oportunitat per començar a conèixer la professió, així com les possibilitats de denuncia que ofereix.
Serà certa la famosa dita de que una imatge val més que mil paraules? És utilitzada per tothom, petits i grans, homes i dones.. Molts afirmaran rotundament que sí, mentre d’altres negaran amb el cap. Jo vull saber-ne la resposta i, empesa per aquest dubte, començo la recerca a partir de documentació, entrevistes i enquestes per tal de trobar-la. Vull saber si realment les fotografies parlen per si soles, si poden deslligar-se de les paraules o si amb elles fan força i impacten més.
Com deia Saramago, demà és la única utopia.
