5. Part pràctica: Parlen les imatges?

5.1. Hipòtesis 

Sembla ser que no anava mal encaminada i que les fotografies tenen realment un potencial únic que les fa especials i poderoses. El fotoperiodisme és una professió deslligada del periodisme i de la fotografia des de fa dècades. S’informa amb imatges. Per això, és de suposar que la imatge ha tenir un impacte en l’espectador superior al de la paraula. Però amb tot, no he trobat encara confirmació a la meva pregunta. És certa la dita de que “una imatge val més que mil paraules”? He vist que aquestes poden parlar per elles mateixes, fer història o tornar-se icones mundialment reconegudes. Però es tracta de casos aïllats o, juntament amb les paraules, sempre aporten força? 

Sens dubte és un tema molt subjectiu amb el que si més no convivim cada dia. Les imatges ens envolten, ens envien missatges constantment. Dubto que tots els rebem de la mateixa manera. M’agradaria doncs conèixer, d’una manera el més objectiva possible, si la percepció varia independentment del sexe o l’edat, o bé pel contrari, afecta més o menys a sectors concrets de la població. No és cap secret que el fotoperiodisme juga amb les imatges per aconseguir la nostra atenció i així informar-nos de què passa al món. I està clar que no tots els temes deuen interessar a tothom per igual. Però aconsegueixen, en tot cas, aturar els nostres rellotges per fer-nos reflexionar? Quins són els que es resisteixen més a frenar les busques? 

5.2. Disseny de les enquestes 

Per poder confirmar la meva hipòtesi i respondre a tots els meus interrogants he dissenyat una enquesta que es presenta a través de dos models, A i B, recollits a l’annex per aquells qui vulguin fer-hi un cop d’ull. Cada model consta de 5 enunciats, dels quals tan sols el primer és diferent entre els dos formularis. 

En aquesta primera activitat els enquestats es trobaran amb nou notícies. Set d’elles buscaran resposta a l’impacte que tenen les imatges respecte el text. Per fer-ho, algunes notícies constaran tant de text com de fotografia, mentre que d’altres tan sols del text. Les que en el model A no apareguin acompanyades d’imatge, la portaran en el model B, i viceversa. El que es demana a les persones entrevistades es que marquin l’impacte que senten al llegir una notícia i veure una imatge representativa, si és el cas, de manera que puguem fer un buidatge concloent de que quines persones valoren d’una manera més alta la impressió produïda enfront la notícia, si les que la reben acompanyada d’imatge o, al contrari, aquelles que només llegeixen el text. 

L’escala que mesura l’índex d’impacte va de l’1 al 10, on 1 és el mínim i 10 el màxim. A cada entrevistat, abans de començar, se li explica que l’1 haurà de marcar-se si no senten cap mena de commoció enfront la informació, és a dir, si és com si no haguessin llegit la notícia. El 5, terme mig, vindria a representar la indiferència: han llegit la notícia, han entès perfectament el que s’explica però allò no els diu res. I el 10 haurà de senyalar-se quan el sentiment provocat és tan fort que s’implicarien fins i tot en la causa de la que es parla. 

Les altres dues notícies pretenen respondre al dubte de si la fotografia per ella mateixa és suficient per a provocar el màxim grau d’impacte a l’espectador, o bé és necessari afegir-hi text. El procediment emprat és el mateix als dos qüestionaris: en aquest cas, la fotografia que en el model A no duu text, el porta al model B. 

Totes les notícies han estat seleccionades d’entre fotografies premiades en el World Press Photo, ja que és el premi amb major reconeixement entre els fotoperiodistes. D’aquesta manera intento tractar amb la major serietat i rigor possible la part pràctica. A més a més, totes pertanyen al mateix temps a temes d’actualitat, donat que vull veure quina és la reacció real de les persones respecte la professió en els nostres dies. Cal tenir en compte però, que aquests paràmetres s’apliquen a totes les notícia llevat de dues. Es tracta d’un cas atemporal: el d’Àfrica. Tothom coneix la situació del continent i es parla d’aquest com a tercermundista. La veritat és que, amb més o menys sort, les persones que hi viuen són tant o més humanes que tu i jo. Per això he escollit imatges que des del meu punt de vista consten d’una bellesa especial, així com els textos, que s’encaren de manera literària i pertanyen, en un cas, al propi fotoperiodista i, en l’altre, a una periodista. 

El següent exercici pretén esbrinar què és el primer que ens crida l’atenció i veure si som conscients de parar més o menys atenció a les imatges: per aconseguir-ho, pregunta si la persona ha llegit primer les notícies, ha vist la fotografia però ha llegit igualment primer la notícia o si bé s’ha aturat uns instants a mirar la imatge abans de passar a la lectura. 

El tercer enunciat pregunta sobre els coneixements dels enquestats sobre el fotoperiodisme, així com del seu grau de profunditat sobre ell, per tal de veure si la professió és més o menys coneguda en cada sector. La última activitat demana que es digui amb quina freqüència es llegeix premsa escrita, amb quina es miren les notícies i amb quina s’observen fotografies, per veure si són factors que influeixen o afecten a la sensibilitat dels enquestats. 

Les enquestes es passaran a seixanta-quatre persones de diferents edats, que he dividit en quatre grups: el primer comprèn a les persones que tenen entre 16 i 30 anys, el segon agrupa als entrevistats de 30 a 45, el tercer va dels 45 als 60 i, l’últim, inclou als que tenen més de 60 anys, ja que penso que potser una dècada no és suficient per notar canvis però dues ja podrien ser massa. Cada un d’ells estarà format pel mateix nombre d’homes i de dones, així com també igual nombre d’enquestes de model A i B. 

5.3. Anàlisi de les dades: Resultats

Per tal de facilitar la lectura dels resultats, aquests s’expressaran mitjançant gràfiques. En elles, es mostrarà la notícia i una primera lectura dels resultats obtinguts de les dones i els homes segons cada grup d’edat i en funció de si la notícia era il·lustrada o no. Les dones es representen amb el color blau i els homes amb el verd. Seguidament una altre gràfica ajuntarà tots els grups d’edat per mostrar únicament les diferències entre homes i dones. I, finalment, tots els resultats quedaran recollits amb l’únic criteri de si el text anava acompanyat o no amb imatge en color vermell. Els casos en que es tractava d’una fotografia acompanyada de text segueixen el mateix procediment.

__________________

__________________

__________________

__________________

__________________

__________________

El que amb un simple cop d’ull queda ben clar és que les imatges proporcionen un major grau d’impacte a les notícies. La diferència és notòria. També es veu clarament el contrast entre l’impressió causada a homes i dones. El sector femení sembla ser més sensible. I, en termes generals, els més joves i els més grans, és a dir, el grup que comprèn aquells que tenen entre 16 i 30 anys i els que en tenen més de 60, indiquen l’impacte causat per la informació amb qualificacions més altes. Els que es mostren més incommovibles són els homes d’entre 30 i 60 anys, dibuixant una corba que s’enfonsa respecte els extrems. Les dones, contràriament, en un pla general mostren tendències iguals en totes les edats. Tot i ser més sensibles però, la diferència entre aquelles notícies que estan il·lustrades i les que no ho estan duen una diferència molt més gran de la que mostren els homes. Això sí, els que van avantatjats per davant de tots són els nois menors de 30 anys, que mostren una diferència en l’impacte de gairebé 4 punts. Això s’evidencia moltíssim en les dues notícies de societat en que s’explica que les noies menors de 18 anys són obligades a casar-se i el cas de la Bibi Aisha i les fatals conseqüències que va patir en intentar fugir. No m’atreveixo a afirmar res, però podria ser que ja que són els que viuen de més lluny el masclisme, veure amb els propis ulls allò del que tan senten parlar els alarmi més.

Per altra banda, hi ha una notícia que ha impactat a tots per igual. O com a mínim en un principi. Em refereixo a la del campament de Korem d’Etiòpia en que es veu a una mare amb el seu fill en una bombolla pròpia de pau i tranquil·litat entre la misèria elevant aquell instant a màgic. Les noies mostren un grau d’impacte que gairebé s’eleva al 10 en veure la imatge. A més a més aquest és cada cop major de manera proporcional a que també ho és l’edat. Com a possible interpretació, podem deduir que aquelles imatges que ens afecten o que reflecteixen situacions amb les que podem sentir-nos identificats ens commouen molt més que no pas aquelles que són alienes a nosaltres.

__________________

A la notícia d’Usain Bolt, sorprenentment, el primer grup d’edat dels 16 als 30 anys ha puntuat d’una manera més alta la imatge sense la notícia. Tot i que observant particularment cada grup d’edat no es veu, la notícia ha afectat igual amb o sense text. Amb la segona notícia ens trobem de nou que els nois de 16-30 puntuen més alt quan no hi ha text. La gràfica masculina dibuixa una escala de menor a major impacte fins arribant al grup de més de 60 anys que puntua en el 10. Les noies, en canvi, mantenen les puntuacions molt equitatives. Sense text es troben entre el 7 i el 7.5 i amb la notícia es mouen entre el 8 i el 9.5, sent el resultat global un 6 tant amb o sense text. I, per primera vegada, els homes puntuen més alt. Tot i així, quan mirem la gràfica final de tots els resultats, trobem amb una puntuació més alta la fotografia amb notícia que no pas sense.

Aquesta part de l’enquesta no mostrava diferències ni entre els diversos grups d’edat ni entre homes i dones, amb la qual cosa he agrupat totes les dades. Mirant les gràfiques ens adonem que hi ha una majoria de població que ha sentit a parlar sobre els fotoperiodisme i que és capaç d’assenyalar la seva definició correcta. El fotoperiodisme és un gènere de fotografia i periodisme que narra històries amb imatges. 

Per altra banda hi ha una majoria que reconeix observar la imatge uns instants abans de procedir a llegir la notícia, seguida per un altre gran tant per cent que només es fixen en ella.