Un invent no es crea sobtadament de la nit al dia, no és qüestió d’atzar, sinó que la seva creació és fruit de nombrosos experiments disseminats al llarg dels segles. De fet la paraula prové del grec i significa quelcom semblant a “escriure o pintar amb llum”. Ja es troben els seus precursors remots en l’Antiguitat i des de l’Edat mitjana i, encara més a partir del Renaixement, són nombroses les dades que van aproximant-se al que serà la fotografia o les seves anticipacions més pròximes.
2.1. Antecedents
Així doncs, abans d’arribar al segle XIX i a la seva invenció haurem de remuntar-nos uns segles enrere per presentar el que configuren els antecedents directes del descobriment de la fotografia. Les experiències tècniques i fisicoquímiques es troben representades per la cambra fosca i la fotosensibilitat de les sals de plata.
La primera es tractava d’una habitació fosca amb un orifici. Es podia observar en la paret oposada a aquest, projectada sobre ella, l’escena invertida de l’exterior.
En la cambra fosca, la formació invertida de la imatge és conseqüència de la propagació rectilínia de la llum.
El 1550, el milanès Girolamo Cardano hi introdueix una important modificació: afegeix una lent a l’orifici per millorar la qualitat de la imatge obtinguda. Al s. XVII es farà portàtil i més endavant es transformarà en caixa. Se’n segueixen fent fins al s.XIV com a ajuda al dibuixant donat que la imatge sempre s’havia de repassar després a mà, tot i que cal distingir-les de les pròpies màquines per dibuixar.
D’altra banda, al 1725, el metge alemany Johan Heinrich Schulze va descobrir la sensibilitat a la llum de les sals de plata que en la seva exposició s’ennegreixen. Però a ell no se li va acudir de posar aquests productes dins d’una cambra fosca, sinó al científic britànic Thomas Wedgwood, gràcies a que el suís Jean Sénebier va proporcionar una escala sensiomètrica amb les variacions en el temps de l’enfosquiment del clorur de plata. Tot i així va desistir en veure que els resultats amb el temps que ell havia calculat no eren satisfactoris.
La idea de fixar les imatges en la càmera sense ajuda de la mà de l’home serà una constant en les ments dels diferents personatges, que no es donaran per vençuts fins aconseguir-ho.
2.2. Invenció
S’ha especulat durant molts anys sobre qui va ser el “vertader” inventor de la fotografia i quan fou. Avui sembla ser clar que es tracta del francès Nicéphore Niépce qui aconseguí plasmar amb èxit imatges sobre paper mitjançant la cambra fosca l’abril del 1816. A aquestes primeres imatges les anomenà heliografies. Però el que realment havia aconseguit eren imatges negatives (sobre paper tractat).
Paral·lelament, a Gran Bretanya, Harry Fox Talbot realitzava el seu primer negatiu que, tot i que deixava bastant que desitjar, va permetre obtenir nombroses copies iguals. Va anar millorant la tècnica amb el temps fins aconseguir-ne la copia positiva sobre vidre i el 1844 va escriure The pencil of Nature, el primer llibre il·lustrat amb fotografies originals. Es tractava de la primera gran reflexió teòrica de la fotografia.
Mentrestant, Niépce tocava fons, arruïnat per les seves infructuoses investigacions i així acabà caient en mans de Daguerre, comerciant i home de negocis francès, qui va saber-se aprofitar de l’invent aconseguint un contracte d’associació el 1829 en el que tan sols es feia promeses d’un presumpte perfeccionament.
A la mort de Niépce, Daguerre es trobarà amb via lliure per adjudicar-se la paternitat de l’invent. Amb el consentiment del fill de Niépce modificarà el contracte d’associació on tan sols hi figurarà el seu nom i així obtindrà tota la gloria del descobriment. El 1839 l’Estat francès adquirirà la “daguerrotipia”, com ell l’havia anomenada, sense saber llavors que cinc dies abans havia estat patentada a Anglaterra, la qual cosa reportaria ingressos extra per la venda de les llicencies.
2.3. Primers fotògrafs
Tot i que el color encara era una il·lusió difícil d’aconseguir, la possibilitat d’obtenir retrats tindria diferents conseqüències en la societat vuitcentista, entre elles i, per primera vegada, que la gent pogués conèixer als seus avantpassats més pròxims. D’aquesta manera la gent també va poder saber quina era l’autèntica efígie dels seus governants. Això sí, no era pas tasca fàcil d’aconseguir donat que el temps d’exposició era de seixanta a 30 minuts i, en el millor dels casos, de cinc. Passat un temps millorà a un parell o tres de minuts i, més tard, de vint a quaranta segons. No cal dir que la prova exigia de certa posició per poder-se superar, i calia tenir també en compte que la imatge era invertida. Per contrarestar-ho es duien a terme diferents estratagemes tals com canviar-se l’aliança de mà. Fos com fos, la fotografia es donava a conèixer veloçment gràcies a això, i foren precisament molts dels pintors que fins aleshores vivien dels retrats qui esdevingueren els primers fotògrafs.
A tall de curiositat, Franz Hampfstängl, fotògraf de Munich, presentà una mateixa fotografia amb i sense retoc en l’Exposició Universal de Paris de 1855. La commoció popular fou enorme: el retoc podia eliminar taques, petits defectes i fins i tot arrugues. L’ús que se’n va fer fou abusiu i així ho expliquen diferents anècdotes, segurament iròniques, com la d’un senyor que protestà a l’estudi fotogràfic ja que l’aspecte d’home de trenta anys no es corresponia amb els seixanta que tenia, a lo que el fotògraf respongué: “Home! Hauria hagut vostè de demanar un retrat amb semblança!”
2.3.1. Fase 1: S’és artista
Passà el temps i el camp dels retrats s’estengué al de viatges i guerres. En part aparegué per donar fe dels llocs que fins aleshores només es coneixien a través de la literatura i, en part igual, perquè ara es podria descobrir la natura a botànics, exploradors i demés estudiosos de la naturalesa sense necessitat de viatjar.
D’alguna manera la fotografia demostra que el món existeix, que tot allò que fins aleshores es coneixia a través de la pintura o la literatura, és a dir, la mà i subjectivitat de l’home, ara podrà ser contemplat de forma objectiva i veraç.
Gustave Flaubert proclamà que “L’artista havia de ser omnipotent i invisible.” El màxim ideal era la representació fidel i objectiva del món real. Seguint aquest dogma, Clavert Jones, George W. Bridges i Cristopher Rice s’aventuraren per Itàlia, Grècia i el Nord d’Àfrica realitzant calotips que després serien administrats per la societat victoriana la qual podria contrastar el desenvolupament de Gran Bretanya respecte altres països.
Molts investigadors tractaven de trobar la manera de combinar les virtuts del daguerreotip amb les del calotip sense els inconvenients, però sempre era en va. Frederick Scott Archer se centrà en una substància descoberta recentment, el col·lodió. Era enganxosa i s’eixugava ràpidament convertint-se en una pel·lícula transparent i dura. La placa, per tant, s’havia d’exposar encara humida, es revelava ràpidament i després s’eixugava. Archer publicà el seu descobriment i l’oferí al món sense patentar-lo, però el seu mèrit no fou reconegut i, quan uns anys més tard morí en la misèria, no fou pas reconegut com l’inventor que havia revolucionat la fotografia.
L’invent acabà tenint un èxit immediat, ja que permetia obtenir en pocs segons un negatiu de qualitat, nítid com el daguerreotip i reproductibles com el calotip. Eren molt barats i resistien viatges i enviaments. Això sí, es necessitava portar un petit estudi.
El 1839 un crític digué que “els objectes mòbils mai podran ser delineats sense ajuda de la memòria” i així va ser com la fotografia va llançar-se a la caça del temps tot i que molts pintors ja havien intentat representar el moviment i el temps sobre el llenç abans de l’aparició d’aquesta.
Per aleshores la càmera era cega, incapaç de captar els personatges en moviment. No podia veure allò al que l’ull estava acostumat. Resultava paradoxal que l’instrument, paradigma de fidelitat a l’hora de representar a la realitat, no fos capaç de superar aquella prova. Avui en dia és justament al contrari: la càmera és capaç de mostrar-nos successos i esdeveniments que l’ull està incapacitat per veure degut a les seves pròpies limitacions fisiològiques. Podríem dir que avui en dia és l’ull el que està cec i la càmera la que veu per nosaltres.
Charles Nègre ho va aconseguir, les primeres imatges que podem considerar com a instantànies són d’ell.
Deshollinadores caminando. Aquí es veu per primera vegada a tres persones en posició real de marxa. Fou gràcies a l’ús d’un format petit i d’una óptica lluminosa que permetien temps d’exposició d’1 a 2 segons.
Gustave Le Gray
Gustave Le Gray (1820-1884) va ser un dels fotògrafs francesos més importants del s. XIX, tant per les seves innovacions en la tècnica de la impresió com per la seva condició i influència com a mestre.
La fotografia estereoscòpica va estar molt de moda en diverses dècades del segle XIX. Molts fotògrafs realitzaven vistes estereoscòpiques utilitzant càmeres especials de dos objectius, o bé amb càmeres d'un objectiu desplaçable lateralment. Autors clàssics, com J. Laurent, prenien sistemàticament vistes estereoscòpiques, a més de les normals.
Conseqüentment a finals del s. XIX apareixen dues vies d’investigació. Per una banda la de Muybridge, que analitza el moviment a partir d’una successió d’imatges congelades,
i, per una altre, la de Marey, que estudia en una sola imatge la síntesi del moviment a partir d’exposicions múltiples.
Trapezista retratat fent el salt de perxa.
És curiós saber que els germans Lumière el conegueren, visitaren el seu laboratori i, més tard, perfeccionant aquella tècnica, crearien al 1985, el cinematògraf.
El que mostrava amb tota evidència la càmera no es corresponia amb les costums visuals. Anava més enllà de lo visible a través de l’experiència i provocà la modificació en la representació que l’home havia tingut d’ell mateix i les coses.
Les reaccions foren diverses. El pintor de batalles Meissonier contemplà les fotos i descobrí que els seus esbossos a galop no es corresponien, la qual cosa volia dir que la càmera era falsificadora. Finalment, però, n’acabà reconeixent la seva veracitat. John Leech deia que “les fotografies instantànies eren falses i artísticament incorrectes” i afegí com a consell que “els fotògrafs representessin tan sols aquelles fases de l’acció que s’aproximessin al descans”. Peter H. Emerson i Rodin admetien la veracitat racional però li negaven la possibilitat de representar la veracitat artística. Emerson no dubtava en afirmar que “res és més antiartístic que algunes posicions d’un cavall a galop, que mai han estat vistes per l’ull però que existeixen en la realitat”, mentre que Rodin deia que “és l’artista qui du la veritat i la fotografia la que menteix, donat que en la realitat el temps no es deté.” Però no tots ho discutiren, Thomas Eakins s’interessà en la representació precisa i intentà imitar les seves fotos (A may morning in the Park-blog), Degas i Monet, per la seva banda, representaven els personatges com taques borroses influenciats per les imatges del moviment.
Thomas Eakins
2.3.2. Fase 2: Ofici de fotògraf.
Cap a finals del s.XIX noves corrents imperaven, entre elles, la del naturalisme. Els fotògrafs naturalistes rebutjaven el qualificatiu d’artistes però, en canvi, influïen a la resta d’artistes, els quals aspiraven a una fidel representació de la naturalesa.
Contraposant-se a ells, un altre grup els recriminava la incapacitat d’elevar-se per sobre de la realitat, ja que creien que el mitjà empleat no era un obstacle per poder expressar d’una forma tan creativa com ho feien la resta d’artistes. D’aquesta manera sorgeixen la fotografia escenificada i els fotomuntatges, on es representen ficció, mitologia, personatges famosos i històries sagrades, entre d’altres temes.
Alexander Gadner. Trotski va ser eliminat de les fotografies durant l'estalinisme.
Un altre cas és el de la imatge de sota en què apareix amb Lenin.
Al 1888, George Eastman tragué al mercat la seva primera càmera Kodak, dirigida al públic de a peu. Aquestes màquines eren barates i fàcils de manejar. Utilitzaven carrets de 100 fotografies i el seu funcionament, que cent anys després serà d’utilitzar i tirar, poc ha canviat des d’aleshores, deixant de banda que el color s’ha imposat com el més comú actualment. A partir d’aquell moment, els fotògrafs aficionats seran els que mouran el mercat fotogràfic mundial. D’aquesta manera els fotògrafs es veuran motivats a buscar i imposar un nou tipus d’imatge que sigui diferent a la que fa l’aficionat. Aquesta corrent és coneguda com a pictorialisme, i vol que la fotografia es consideri com una més de les belles arts. No intentarà imitar a la pintura, sinó elevar-se al seu nivell, reclamant el mateix prestigi.
Els seus representants més destacats van ser Peter Henry Emerson, Robert Demachy i Alfred Stieglitz. La firma i l’obra d’aquest darrer és el pont que comunica i varia, al mateix temps, el sentit del què és i com s’entén la fotografia dels segles XIX i XX (foto: el entrepuente)
Peter Henry Emerson. Towing the Reed 1885
Dawson's work echoes the ideas put forth. Peter Henry Emerson. 1889
Va anar a formar-se a Europa, tornà a Nova York i, després de fer-se càrrec de l’edició del Camera Notes fins que va dimitir, fundà Photo-Secession al 1902. Començà essent un grup de fotografia pictorialista a partir del qual difongué la fotografia artística als EEUU alhora que ho feia a la revista Camera Work i a la galeria 291, on exposaven grans artistes pintors, fotògrafs i també noves promeses. La fotografia assolia amb això la qualitat de ser exposada en els museus. D’aleshores ençà va anar evolucionant buscant major autonomia per l’obra d’art fotogràfica i assentà les bases dels moviments de fotografia pura que sorgiren als anys 30.
Félix Nedar, el nom real era Gaspard-Félix Tournachon, va ser un fotògraf francès que va realitzar importants aportacions al món de la fotografia. Va ser un pioner: fou el primer en fer fotografia aèria, fotoreportatges, i en utilitzar il·luminació artificial.
Peristil del Palau de Ramsès III, Tebes. Foto: Maxime Du Camp. Crèdit: National Gallery of Victoria.
Primeres fotografies turístiques.
André Adolphe Disdéri. Retrat d'una dama desconeguda, 1860.
Targeta de visita amb l'ús del daguerreotip.
2.4. Gèneres fotogràfics
Avui en dia existeixen diversos gèneres dins dels quals agrupar les fotografies. A continuació en tenim una representació dels més importants:
2.4.1. Fotografia documental (com a instrument de comunicació social)
Com hem pogut veure, molts són els estils fotogràfics que han anat sorgint al llarg dels anys. Qualsevol fotografia de mitjans del s.XIX, per exemple, ens transmet una sèrie d’informacions que no podríem obtenir de cap altre forma i, per tant, té per si mateixa uns valors documentals.
Però hi ha un estil de fotografia que es creà expressament amb intenció de documentar, de recollir imatges sobre diferents temes i de transmetre aquella informació.
Així doncs, la fotografia documental és aquella que tracta de recollir testimoni del que està passant, ja sigui per informar o bé per influir en l’opinió pública, amb l’objectiu de generar consciència social, sovint amb caràcter de denúncia, amb la intenció de produir un canvi i aconseguir així una transformació. D’altres vegades, la seva finalitat és el coneixement en si mateix i la comprensió de la humanitat. L’home i el seu entorn són la font d’inspiració.
Aquest gènere ha estat un dels més productius de tota la història de la fotografia, així com també un dels de major impacte social i cultural.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada